ASSESSORAMENT A PARES


Les emocions són la base per al desenvolupament personal i la interacció amb els altres. Són un motor que tots portem dins. Les emocions són reaccions inconscients que preparen el nostre cos per reaccionar davant qualsevol situació a més de funcionar com a senyals. A través d'elles comuniquem tant sensacions de malestar com benestar.

Els seus fills es comuniquen amb vostès a través de les seves emocions que sovint es tradueixen en conductes, maneres d'expressar-se.

A través de l' expressió emocional s' observen els intents de cada persona per establir, mantenir, canviar o finalitzar una relació amb l' entorn. Les emocions serveixen preferentment per regular les relacions entre persones i tenir un bon maneig de les emocions ens fa més competents per afrontar els obstacles de la nostra vida quotidiana.

Les reaccions emocionals que tenen els pares els fan avançar en la comprensió de les normes i de la valoració que mereix el seu comportament. I aquesta valoració és la que generarà a poc a poc tota una gamma de sentiments: orgull, vergonya, enveja, culpa.

Gran part del seu coneixement l'adquireixen a partir de captar les situacions i interaccions emocionals que evoquen en els seus protagonistes. L' àmbit familiar és un dels contextos en què es pot fomentar el desenvolupament de la competència emocional

Els pares sou el primer vincle efectiu que tenen els seus fills, sou el motor del seu desenvolupament i el model a seguir. És on es donen les primeres interaccions i es pot entrenar l'Empatia. Fomentar un bon desenvolupament emocional permet viure i compartir emocions positives.

Educar en les emocions és com un pla de pensions, inverteixi en el seu futur com a pares i en el futur dels seus fills. si els dona una bona base tindran més facilitat per afrontar tots els esdeveniments que vagin succeint al llarg de la vida, és a dir tindran més eines i sabran gestionar-ho millor, d'una manera més sana i tranquil·la.

Adquirir unes bones habilitats comunicatives és fonamental per millorar la nostra qualitat de vida, expressar les nostres emocions, pensaments i solucionar els problemes.

La comunicació dels fills és en part el reflex de qui són els pares, per això els pares sou els responsables de definir l'estil comunicatiu a la família sent el principal model a seguir per als seus fills.

Cal ser coherents amb la seva manera de comunicar-se i el que exigeixi als seus fills. Si un pare crida contínuament i té una comunicació agressiva només podem esperar dues reaccions dels nostres fills: que es comuniquin de la mateixa manera i/o que s'inhibeixin, és a dir, que adoptin una comunicació passiva.

Quan la persona no compta amb habilitats per comunicar-se, pot sentir-se frustrada, aïllada i amb poques possibilitats de rebre ajuda o d' integrar-se en un grup.

És important, doncs, entendre la comunicació assertiva, com a eina que permet el coneixement entre les persones i millora la relació entre pares i fills.

Sovint, el moment dels deures i/o tot el referent a les tasques acadèmiques acaba generant una dinàmica negativa dins l'àmbit familiar.

Els deures s' han d' entendre com un compromís que el seu fill ha d' adquirir, però sense necessitar el seu suport i orientació constant. És a dir, no ens hem d'asseure al seu costat.

Fer els deures amb ells genera dependència i si a més el nostre fill/a té dificultats, reforça la idea que no és capaç de fer-los sol.

La relació pares-fills i amb això la comunicació s' ha escolaritzat. Ens trobem davant d'una generació de pares amb més estudis que generacions passades i per tant, indirectament, s'ha creat l'obligació d'haver de participar d'aquest moment. L'escola, els deures, les notes acaba sent el principal nucli de comunicació.

La relació amb els nostres fills va més enllà de tot el que té a veure amb l'escola i els deures. És clar que sou els pares dels seus fills i mentre els ha d'acompanyar, però implicar-se a fer els deures no pot significar fer els deures dels seus fills. Ha d' assumir el paper d' entrenadors per organitzar i assessorar amb l' objectiu de millorar el seu rendiment.

Per això cal dotar-se de les eines necessàries que li permeti afrontar aquest moment amb total tranquil·litat i serenitat.

El dol és un procés emocional que es desencadena després d'una pèrdua. Aquest no només apareix amb la mort d'una persona amada sinó que també pot aparèixer davant d'un procés de separació, un canvi de casa, un canvi d'escola etc.

Acompanyar els infants i adolescents que han perdut un ésser estimat pot resultar un procés difícil de gestionar.

Les reaccions dels nens davant d'una pèrdua efectiva són similars als sentiments i emocions que experimentem els adults, però la forma en què ho manifesten sol ser més variada, dilatada en el temps i més o menys intensa.

Al llarg d' aquest procés és important aprendre a identificar les reaccions emocionals i conductuals dels infants i adolescents encara que no resulti evident el sentiment de pèrdua.

Demanar ajudar i rebre assessorament en un procés de dol ens pot ajudar a entendre els infants i gestionar millor la situació de patiment.

Decidir separar-se no és una situació fàcil sobretot si hi ha fills. Davant d'aquestes situacions són molts els dubtes que es generen sobretot a l'hora de transmetre la notícia als fills/es.

La forma en què pot reaccionar cada nen/a depèn de l'edat, la personalitat, la capacitat d'adaptació i les circumstàncies concretes del procés de separació i divorci.

Per això, en tot el procés, és molt important tenir en compte les necessitats emocionals dels infants, observar-los, detectar senyals d'alarma i intervenir per normalitzar la situació.

Rebre un bon assessorament en aquests moments pot ajudar-nos a comprendre les reaccions i actituds dels nostres fills i afrontar el procés de divorci d'una manera més sana i tranquil·la.

Els enfrontaments entre germans són normals i naturals. Cal viure'ls com una etapa més del seu creixement.

Normalment les baralles entre germans es produeixen per tonteries, perquè volen alguna cosa del que només n'hi ha una, perquè no es posen d'acord amb el que volen veure a la TV...
Cal posar ordre i marcar pautes de conducta per als 2, 3, 4....

Tot i que aquestes baralles poden ser esgotadores, són normals i formen part d'una etapa passatgera i sobretot són les eines de què disposen els nens/es per expressar els seus sentiments.

Per tant ho hem de veure com una cosa normal i natural i fins i tot necessària en el procés de socialització dels nens/es.

Cal deixar que ells intentin resoldre els conflictes per a si mateixos, que negociïn. Ho hem de veure com una altra manera de comunicar-se, d'anar aprenent a gestionar els problemes.

Però que considerem les baralles entre germans com una cosa normal i natural no significa que com a pares haguem de mostrar-nos indiferents davant d'aquesta situació. Per això és important conèixer les estratègies i actuacions més adequades per afrontar aquestes situacions.

Normalment la majoria de les persones sentim certa resistència cap a les normes que ens imposen, és a dir aquelles que es decideixen sense tenir en compte la nostra opinió.

Quan participem activament en una decisió o en una norma ens sentim més motivats a complir-la. Així doncs, els adults hem de guiar aquest procés i tractar d’arribar a acords justos per a nosaltres i per als nens/es. I això NO ÉS EL MATEIX que deixar al nen/a imposar la seva voluntat, però les normes es poden discutir i consensuar.

No posar límits per no entrar en conflicte al final es paga car

Quan parlem de posar límits als fills, establir normes, podem dir que hi ha molts aspectes que sovint es barregen. És necessari posar-los? Hi pot haver una criança sense ells? Quines conseqüències hi ha darrera de tot això?

No hem d’oblidar, que quan naixem ho fem dins d’una societat que implícitament es regeix per determinades normatives, creences i valors i aquests es transmeten de moltes maneres.

El dia a dia de l’educació d’un fill es passen molts moments, alguns molt bons i d’altres que et treuen de “polleguera” però tots són necessaris per aprendre i créixer.

Els extrems no són bons. Conviure amb un ambient d’excessives normes i límits deixa poc marge per al desenvolupament de la sevaautonomia i llibertat personali al contrari créixer en un ambient on poden fer tot el que vulguin sense conseqüències dels seus actes, sense saber què està bé i què no també té afectes poc desitjables

Saber com transmetre les normes i els límits de manera clara i sense cridar requereix, també, d’un autocontrol per part de nosaltres mateixos, ja que a part de pares som persones, un bon assessorament en això ens pot ajudar a millorar la interacció amb els nostres fills i a transmetre d’una manera més tranquil·la i sana els límits.

La tasca d'educar és un procés que té com a objectiu conduir l'infant des de la total DEPENDÈNCIA a l'AUTONOMIA perquè pugui desenvolupar al màxim les seves aptituds.
No hi ha receptes màgiques per ser un bon pare o mare, així com per garantir que el seu fill/a sigui feliç i tingui un comportament ajustat.

Podem dir que existeixen certs "ingredients" que combinats en la justa mesura, poden facilitar la tasca educativa i contribuir en una educació saludable: Afecte i comunicació, fer-los sentir amats i cures, normes i límits ajustats a la seva edat i autonomia, promoure un comportament independent i responsable.

COM combinar aquests aspectes, dependrà de molts factors així com de la situació concreta de l'infant/a, la seva personalitat, grau de maduresa, creences i valors com a pare i mare. No hi ha fórmules que serveixin per a tots els fills iguals, ni per a totes les situacions. Per això l'estil educatiu dels pares hauria de ser "flexible".

Tots els pares sou diferents entre si (ja que a banda de pares, sou persones) i difícilment trobem dos pares/mares exactament iguals: alguns són més carinyosos, altres més estrictes, controladors etc... la combinació d'aquests elements afecte, comunicació i control varia d'uns pares a uns altres, per això podem parlar de DIFERENTS ESTILS EDUCATIUS.

Podem parlar d'un ampli ventall d'estils educatius:

Autoritari – permissiu – sobreprotector – intermitent – democràtic
Cal tenir en compte que els estils educatius o maneres de comportar-se amb els seus fills-filles, no vol dir que "sempre" un pare o una mare es comporti de la mateixa manera amb el seu fill/a, sinó que parlem de "la seva tendència habitual".

Són diversos els factors que determinen els patrons educatius que com a pares segueix:

La pròpia personalitat
La història personal
Les experiències passades
La manera com us van educar a vosaltres
Les modes socials

La major part dels pares troben molt difícil acceptar els seus fills incondicionalment tant com acceptar-se a si mateixos. Per això és fàcil caure en el parany d'avaluar els nostres fills atacant la globalitat de la persona en lloc de focalitzar-nos en la conducta, amb la qual cosa es tendeix a jutjar-los com a bons o dolents segons es comportin.

El primer pas per aprendre a acceptar-se és comprendre que tu no ets una entitat simple que puguis ser jutjada com a bona o mala. Ets un conjunt complex de comportaments, trets i característiques, uns desitjables i altres no tant. No té sentit dir que com a persona ets bona o mala o sense valor. Més aviat ets una persona que fa totes dues coses: bones i males, ja les que no li agraden els comportaments inútils o innecessaris. També és il·lògic rebutjar-se com a persona mala o inútil, només perquè t'has comportat malament. Segur que hi ha hagut moments en què t'has comportat bé, i n'hi haurà probablement molts en el futur en què et comportaràs malament. Dir que un és dolent o inútil, implica que sempre serà dolent i això és impossible.

Així doncs, és important que aprenguem a acceptar-nos a nosaltres mateixos per poder ajudar els nostres fills que s'acceptin.

Els suggeriments següents poden ajudar a ensenyar els teus fills a acceptar-se:

Treballa per acceptar-te tal com ets. En doni un bon exemple.
Anul·la qualsevol comportament negatiu quan els teus fills s'equivoquin o es portin malament; en comptes d'enfadar-te pel seu mal comportament, ajudeu-li a canviar aquest comportament. La teva acció crítica pot ser més agradable si comences per alabar una bona acció que hagis notat en el seu comportament.
Comenta tant o més els bons comportaments com els dolents.
No els diguis als teus fills que són bons quan es porten bé, però sí que mous que t'agrada la forma en què s'estan comportant.
No manipulis els teus fills amb condemnes, rebuigs o emprant expressions com "tu em mataràs aviat!" "Em fas sentir desgraciat", etc. Només l'estaràs ensenyant a deprimir-se ja utilitzar la culpabilitat per manipular altres persones.
Accepta la responsabilitat de crear-te els teus propis sentiments, i mou-li als teus fills que són igualment sensibles per crear-se els seus.
Ajuda els teus fills a comprendre els complexos dels sentiments: explícals que estan compostos de peculiaritats, característiques i comportaments diversos.
Ensenya els teus fills a ser responsables del que fan, però que no es culpabilitzin o culpen els altres si les coses van malament, deixant clar que tu tampoc els culparies.
Anímals a acceptar els seus errors. Créixer comporta prendre riscos i cometre errors. Si ells s' accepten i accepten els seus errors, estaran assumeixen riscos, que millorarà considerablement el seu procés de creixement.

Com a pares tenim els nostres propis temors i ansietats per la forma d'avaluar la realitat. Podem escollir sentir menys por i treballar per canviar les creences sobre el món.

Davant el pensament "estaria destrossat si no aconseguís ser un pare perfecte", és important recordar que no hi ha pares perfectes. Tot i que no és desitjable cometre errors, és una part inevitable de ser pare i d'ésser humà.

En lloc de pensar "Els meus fills han d'estar sempre segurs", recorda que tots els nens experimenten alguna vegada perills i situacions desagradables i que són importants per al seu creixement i desenvolupament, així aprenen a afrontar-los i acceptar-los.

En lloc de pensar "Si alguna cosa és perillosa, em preocuparé constantment", recorda que ningú pot prevenir-se d'alguna cosa preocupant-se. Fes el que puguis per afrontar el perill, i després oblida't d'ell.

En comptes de dir "Seria terrible perdre l'amor i l'aprovació dels meus fills i de les altres persones", accepta la realitat que ningú aconsegueix ser estimat i aprovat en tot moment, i que no hi ha res terrible en això.

Més que creure "Haig de preocupar-te dels meus fills si vull ser un bon pare", pensa que seràs millor pare si et preocupen per ells però sense tenir por.

Treballant per combatre les teves pròpies pors crees un ambient emocionalment positiu per a tu mateix, aconsegueixes potenciar al màxim les teves expectatives de ser "el millor pare" que puguis ser i estàs augmentant també la certesa que els teus fills puguin combatre amb eficàcia els teus propis errors.

Sé tolerant amb tu mateix i amb els teus fills. Ser pare pot estar a càrrec de frustracions. La majoria de les vegades, els fills ens interfereixen en els nostres plans ¿significa això que els pares s'han de sentir enfadats, ressentits o deprimits, davant d'aquestes constants frustracions? Encara que pugui escollir-se amb si mateix quan se senti frustrat, també té altres alternatives. La frustració és més un succés que un sentiment. Una frustració és qualsevol obstacle que s'ubica entre tu i la teva meta. I per tant, és com veus aquest obstacle el que determinarà els teus sentiments quan estiguis bloquejat en la consecució dels teus objectius. Així doncs, és possible, que com a pares se sentin enrabietats més que desil·lusionats i enfadats quan es confronta amb la frustració.

Tots els éssers humans experimenten alguna frustració tots els dies, és natural que els obstacles interfereixin els nostres plans i objectius. Com hem dit abans, no és la presència de la frustració el que ens desquicia, sinó la nostra actitud cap a ella. Les persones que tenen B.T.F (Baixa Tolerància a la Frustració), consideren qualsevol impediment o obstacle en el seu camí, com espantós i horrible, per això sovint es pertorben. Aquestes persones estan tan ocupades intentant que les coses segueixin el seu camí, que es trastornen fins al punt de ser incapaços d'enfrontar-se a la situació actual.

La B.T.F està relacionada amb el catastrofisme i les exigències. quan un està frustrat el que més desitja és que no hi hagi aquesta frustració, i com més es queixi i lamenti, menys aconseguirà el seu objectiu, es tornarà menys tolerant a les frustracions i se sentirà més angoixat.

Alguns dels pensaments irracionals, que com a pares podem tenir i indiquen B.T.F. són els següents:

"Els meus fills haurien de fer el que jo vull" Els pares que sostenen aquesta creença s'estan creant les seves pròpies frustracions, perquè els nens no sempre fan el que els pares volen.
"Els meus fills no haurien d'interferir en els meus plans" Naturalment hi haurà vegades que els teus fills seran un inconvenient per a tu. Si exigeixes que això mai sigui així, estàs creant el potencial necessari per frustrar freqüentment.
"La meva parella i jo, estem d'acord en com gestionar els nostres fills" Seria preferible que estiguéssim sempre d'acord, però no sempre és així, el que produeix molèsties i incomoditats.
"És espantós, horrible i terrible que els meus fills no em respectin, o no els agradi" Els pares que creuen en això, sovint estan frustrats perquè hi haurà vegades que els nens no els respectaran i rebutjaran.
"Seria espantós si jo no fos un pare perfecte" en no considerar-se un pare perfecte i s'inquieta emocionalment.
"És espantós que els meus fills m'apartin d'esdeveniments que vull anar" 'Queixar-se és espantós, només fa que la situació sigui pitjor!
Si estàs d'acord amb dos o més d'aquests pensaments previs, segurament identifiques que toleres molt poc les frustracions. Abans de sentir-se ofès o deprimit canvia la situació "acceptant" les demandes dels teus fills.

Així doncs, els nostres fills sovint tenen grans problemes per aprendre a combatre les frustracions, ja que encara que hi hagi diferències temperamentals, ells no han nascut amb l'habilitat per tolerar la incomoditat i per tant és un aprenentatge. Com a pares poden ser bastant útils als seus fills ajudant-los a aprendre augmentar la seva tolerància davant les frustracions i malestar, per això i per poder ajudar a tolerar la frustració en els nostres fills, primer hem d'aprendre a tolerar les nostres pròpies frustracions. És important observar-nos per prendre a gestionar-nos a nosaltres mateixos.

El paper dels pares no és fàcil. Cada dia hi ha situacions i comportaments que es presenten davant dels que se senten contrariats i enfadats. Ha pensat alguna vegada que davant d'una situació concreta pot decidir si s'enfada o no??

La ràbia és una reacció apresa de la frustració que gairebé mai serveix per a cap propòsit i gairebé sempre té conseqüències no desitjades. Tu pots escollir enfadar-te menys contigo mateix i amb els teus fills.

Pots treballar la teva ràbia

No "catastrofitzant"
Sent conscient que encara que no t'agradi, pots suportar qualsevol cosa que faci el teu fill/a.
Substituir l'exigència que el teu fill es comporti com tu vols, pel desig i la preferència que ho faci.
Expressar la desaprovació d'un tret especial i específic del teu fill, alhora que l'acceptes totalment sense condemnar-lo.
A mesura que va practicant el fet de pensar d'una manera diferent veurà que els seus sentiments i comportaments van canviant, de manera que la freqüència, intensitat i durada dels sentiments agradables augmentaran, i els desagradables disminuiran en vostès i el seu fill.

Així doncs, pot ajudar els seus fills a controlar els seus disgustos.

Reaccioni a la ràbia del seu fill amb calma. Si vostè també s'enfada li està donant el missatge que enfadar-se està bé si no obté el que vol. En canvi, si es mostra calmats i tranquils li està oferint un bon exemple de com controlar la seva frustració, i augmenti la possibilitat que el seu fill es calmi més aviat.
Elimini frustracions innecessàries. Els nens se senten sobrepassats quan tenen molta frustració, així que si intenta mantenir les frustracions a un nivell baix, el seu tindrà més èxit si comença amb una quantitat mínima de frustracions. Quan sàpiga controlar les petites frustracions aprendrà a controlar les grans.
Els nens tendeixen a frustrar-se amb les incomoditats, com fatiga, fam, calor i fred. Accepti, doncs, aquest fet.
No castigui el seu fill per expressar la ràbia. Demostreu-li amb paraules i fets que encara que no t'agradi el seu comportament continuï amant-lo.
Ajuda els teus fills a comprendre que són responsables de crear la seva pròpia ràbia i ensenyi a canviar-lo per irritació o descontentament.
És aconsellable que els nens molt petits expressin el seu enuge. Quan vegis que és inútil canviar la ràbia del teu fill a través de raonaments, suggereix una activitat alternativa, tal com realitzar un encàrrec o visitar un amic per aconseguir que així es calmi. Espera que estigui calmat abans d'intentar ajudar-lo que es controli millor la pròxima vegada.
Intente no enganyar el seu fill.
Pot gestionar sentiments de gelosia ajudant-los a comprendre que no poden tenir tot el que volen.
Recordeu que la seva atenció positiva i d'alabança és una eina de força que també es pot utilitzar. Si a la ràbia li mostra poca atenció, i en canvi li presti atenció a les respostes tranquil·les el seu fill començarà a reaccionar amb calma més sovint.
Intenti conservar el sentit de l'humor quan estigui tractant amb un nen enutjat, això l'ajudarà a controlar la situació més fàcilment.

Els nens també s’enfaden i es creen problemes emocionals, també poden beneficiar-se aprenent habilitats per a resoldre aquests problemes. Mentre treballis resolent els teus problemes emocionals, pots ajudar els teus fills a resoldre també els seus. Els suggeriments següents poden ensenyar aquestes habilitats:

  1. Fes de model de sentiments apropiats i habilitats per als teus fills. Els nens aprenen molt dels teus comportaments observant i imitant les teves respostes.
  2. Expressa els teus sentiments, de manera que puguin identificar i etiquetar sentiments dels altres i els seus propis.
  3. No culpis als teus fills de com et sents. Per exemple, en comptes de dir “em fas enfadar” o “em fas por quan fas això”, digues “m’enfado” o “sento por quan fas això…”.
  4. Comparteix pensaments amb els teus fills, demostrant com es formen alguns sentiments. Per exemple, si està enfadat podria dir “m’estic enfadant jo mateix perquè m’estic dient a mi mateix que tu no hauries de fer això. Seria millor que em digués a mi mateix que desitjaria que tu no fessis això “.
  5. Ajuda als teus fills a aprendre com creen els seus sentiments preguntant com se senten quan expressen els seus sentiments.
  6. Accepta’ls sense tenir en compte els sentiments que expressen, així ells poden acceptar millor els seus sentiments.
  7. Fes-los veure que les exigències són causa de frustració.
  8. Ajuda’ls a aprendre a ser més conscients de la realitat emfatitzant que es tan catastrofitzant o minimitzant.
  9. Reforça’l quan mostri respostes emotives apropiades.
  10. Suminístrales idees racionals per a nens joves en comptes d’esperar que ells tinguin pensaments racionals per ells mateixos. Per exemple, pots ensenyar a un nen que té por a la foscor dient “No hi ha res en la foscor del que puguem tenir por. Res va a fer-te mal. L’única diferència entre llum i foscor és que no pots veure tan bé com amb llum. “
  11. Assenyala les conseqüències positives de pensar racionalment. Emfatitza que aprendre a pensar racionalment “crea múscul emocional”.
  12. Recorda’ls que els éssers humans s’equivoquen, i això és una llàstima però no és horrible, terrible o espantós si ho fan.
  13. Ignora als teus fills quan criden. Donar atenció als seus crits augmenta la possibilitat que cridin en el futur.
  14. Mostra’ls els pensaments irracionals en shows televisius, cançons populars i pel·lícules. Animeu-los a ser detectius racionals i al fet que busquin exemples de pensaments racionals i irracionals en el seu entorn.
  15. Llegeix contes o històries racionals als teus fills.
  16. No esperis que els teus fills es comportin racionalment sempre. Accepta’ls fins i tot quan no ho fan. No t’ha d’agradar el seu comportament per acceptar-los com a éssers humans.
  17. Ensenya’ls habilitats pràctiques per a resoldre problemes, de manera que aprenguin a resoldre els seus propis problemes pràctics i problemes emocionals.

Cada uno de nosotros alumbra su propia vida y crea su propia medida de felicidad. Los niños y adultos pueden aprender a iluminar sus vidas así:

Responsabilizándose de que nosotros somos los que creamos nuestros propios sentimientos.
Escogiendo crear sentimientos apropiados, en lugar de inapropiados
Teniendo muchas fuentes de satisfacción en un momento dado, por lo que si una no va bien, tenemos otras que escoger.
Cada uno tiene el poder de iluminar sus vidas, generando nuestra propia felicidad y satisfacción. Por tanto no debemos depender de los demás para tener sentimientos de satisfacción y bienestar. Aunque las interacciones con los demás pueden ser agradables, no son necesarias para la felicidad, ya que dentro de cada uno de nosotros existe la única corriente necesaria para iluminar nuestras vidas y mantener la luz encendida.

Las emociones cálidas y felices que seguramente has experimentado al imaginar gente que ilumina tu vida, no vinieron de esa gente, sino que tú creaste esos sentimientos positivos, al igual que creas pensamientos negativos cuando evalúas situaciones y personas de forma negativa. Por tanto, tú tienes el poder de iluminar tu propia vida y de enseñar a tus hijos a iluminar la suya siendo responsable de tus propios sentimientos y escogiendo ver las situaciones y la gente más racionalmente.

Así pues, antes de poder enseñar a tus hijos cómo crear su propia felicidad de modo que puedan iluminar sus propias vidas es mejor que aprendas a hacerlo tú mismo para aprender a pensar de forma más productiva y funcional.


L'educació dels fills provoca moltes inseguretats, angoixa, culpa, vergonya, depressió o ràbia. La bona educació es transmet des del nucli familiar, l'entorn més proper del nen/a per això és molt important saber com ho podem fer.

Ser pare no és fàcil, és una feina que et consumeix totalment, implica moltes renúncies i de vegades les nostres emocions ens sabotegen i interfereixen amb la nostra capacitat de lidiar amb la situació de forma calmada i/o funcional.

No hi ha solucions ni receptes màgiques, però sí que hem de ser conscients que som els adults els responsables d'educar i acompanyar els nostres fills en la gestió de les seves emocions i per això és important que aprenguem a gestionar les nostres pròpies emocions.

Así que, para resolver cualquier «situación problema» debemos centrar el foco en nosotros mismos y no en nuestros hijos, el cambio hay que centrarlo en nosotros.

És important aprendre a canviar la mirada, els pares necessitem treballar-nos molt la paciència i les idees irracionals.

El nostre model de teràpia, la TREC (Teràpia Racional Emotiu Conductual) aplicada a pares pretén proporcionar eines que permetin manejar millor les conductes disfuncionals dels nostres fills, aprenent a gestionar les nostres emocions. No es pretén ensopegar, només, destreses per manejar la conducta dels nostres fills, sinó a aprendre a canviar les nostres pròpies actituds en relació a la criança. És important que com a pares desenvolupem un punt de vista nou que ens permeti ser més resolutius.

El pacient és el nen, però canviar el focus de llum significa posar la mirada en les nostres pròpies emocions, és important aprendre a manejar les nostres pròpies emocions per lidiar millor amb les conductes dels nostres fills.

Cuando los padres se separan, la organización familiar cambia y viene condicionada por la custodia establecida. Cada familia es un mundo y debemos intentar garantizar, en la medida de lo posible, el bienestar del niño/a.

Es un momento de muchos cambios y hará falta un período de tiempo para adaptarse y poder volver a funcionar con normalidad.

Es importante estar atentos a cómo los menores se van ajustando a los cambios y darles espacio para que puedan realizar una buena gestión emocional.

En muchas ocasiones tener un acompañamiento psicológico les permite expresar los miedos, dudas e inseguridades que les hace estar angustiados y nerviosos. Dar información que ellos puedan entender y sea adecuada les permitirá sentirse seguros y conocedores de los cambios.

SUBSCRIU-TE A LA NOSTRA NEWSLETTER

Subscriu-te a la nostra newsletter i entérate de totes les novetats i sorpreses

El nostre objectiu és poder ajudar-te en el dia dia

× Com et podem ajudar?