ASSESSORAMENT A PARES
Les emocions són la base per al desenvolupament personal i la interacció amb els altres. Són un motor que tots portem a dins. Les emocions són reaccions inconscients que preparen el nostre cos per reaccionar davant de qualsevol situació a més de funcionar com a senyals. A través d'elles comuniquem tant sensacions de malestar com de benestar.
Els vostres fills es comuniquen amb vosaltres a través de les vostres emocions que sovint es tradueixen en conductes, maneres d'expressar-se.
A través de l'expressió emocional s'observen els intents de cadascú per establir, mantenir, canviar o finalitzar una relació amb l'entorn. Les emocions serveixen preferentment per regular les relacions entre persones i tenir un bon maneig de les emocions ens fan més competents per afrontar els obstacles de la nostra vida quotidiana.
Les reaccions emocionals que tenen els pares els fan avançar en la comprensió de les normes i de la valoració que en mereix el comportament. I aquesta valoració és la que generarà a poc a poc tota una gamma de sentiments: orgull, vergonya, enveja, culpa.
Gran part del seu coneixement l'adquireixen a partir de captar les situacions i les interaccions emocionals que evoquen en els seus protagonistes. L'àmbit familiar és un dels contextos en què es pot fomentar el desenvolupament de la competència emocional
Els pares sou el primer enllaç efectiu que tenen els seus fills, sou el motor del seu desenvolupament i el model a seguir. És on es donen les primeres interaccions i s'hi pot entrenar l'Empatia. Fomentar un bon desenvolupament emocional permet viure i compartir emocions positives.
Educar en les emocions és com un pla de pensions, inverteixi en el futur com a pares i en el futur dels seus fills. si els dóna una bona base tindran més facilitat per afrontar tots els esdeveniments que vagin succeint al llarg de la vida, és a dir, tindran més eines i sabran gestionar-ho millor, de manera més sana i tranquil·la.
Adquirir unes bones habilitats comunicatives és fonamental per millorar la nostra qualitat de vida, expressar les nostres emocions, pensaments i solucionar els problemes.
La comunicació dels fills és en part el reflex de qui són els pares, per això els pares sou els responsables de definir l'estil comunicatiu a la família i és el principal model que cal seguir per als seus fills.
Cal ser coherents amb la seva manera de comunicar-se i allò que exigeixi als seus fills. Si un pare truca contínuament i té una comunicació agressiva només podem esperar dues reaccions dels nostres fills: que es comuniquin de la mateixa manera i/o que s'inhibeixin, és a dir, que adoptin una comunicació passiva.
Quan la persona no compta amb habilitats per comunicar-se, es pot sentir frustrada, aïllada i amb poques possibilitats de rebre ajuda o integrar-se en un grup.
És important, doncs, entendre la comunicació assertiva, com a eina que permet el coneixement entre les persones i millora la relació entre pares i fills.
Sovint, el moment dels deures i/o tot allò referent a les tasques acadèmiques acaba generant una dinàmica negativa dins l'àmbit familiar.
Els deures s'han d'entendre com un compromís que el seu fill ha d'adquirir, però sense necessitar-ne el suport i l'orientació constant. És a dir, no ens hem d'asseure al seu costat.
Fer els deures amb ells genera dependència i si a més a més el nostre fill/a té dificultats, reforça la idea que no és capaç de fer-los sol.
La relació pares-fills i la comunicació s'ha escolaritzat. Ens trobem davant d'una generació de pares amb més estudis que de generacions passades i per tant, indirectament, s'ha creat l'obligació d'haver de participar en aquest moment. L'escola, els deures, les notes acaba essent el principal nucli de comunicació.
La relació amb els nostres fills va més enllà de tot allò que té a veure amb l'escola i els deures. És clar que sou els pares dels seus fills i mentre els ha d'acompanyar, però implicar-se a fer els deures no pot significar fer els deures dels seus fills. Heu d'assumir el paper d'entrenadors per organitzar i assessorar amb l'objectiu de millorar-ne el rendiment.
Per això cal dotar-se de les eines necessàries que permeti afrontar aquest moment amb total tranquil·litat i serenitat.
El dol és un procés emocional que es desencadena després duna pèrdua. Aquest no només apareix amb la mort duna persona estimada sinó que també pot aparèixer davant un procés de separació, un canvi de casa, un canvi descola etc.
Acompanyar els nens i adolescents que han perdut un ésser estimat pot resultar un procés difícil de gestionar.
Les reaccions dels nens davant d'una pèrdua efectiva són similars als sentiments i emocions que experimentem els adults, però la manera com ho manifesten sol ser més variada, dilatada en el temps i més o menys intensa.
Al llarg d'aquest procés és important aprendre a identificar les reaccions emocionals i conductuals dels infants i els adolescents encara que no resulti evident el sentiment de pèrdua.
Demanar ajudar i rebre assessorament en un procés de dol ens pot ajudar a entendre els nens i gestionar millor la situació de patiment.
Decidir separar-se no és una situació fàcil sobretot si hi ha fills. Davant d'aquestes situacions són molts els dubtes que es generen sobretot a l'hora de transmetre la notícia als fills/es.
La manera com cada nen pot reaccionar depèn de l'edat, la personalitat, la capacitat d'adaptació i les circumstàncies concretes del procés de separació i divorci.
Per això, en tot el procés, és molt important tenir en compte les necessitats emocionals dels infants, observar-los, detectar senyals dalarma i intervenir per normalitzar la situació.
Rebre un bon assessorament en aquests moments ens pot ajudar a comprendre les reaccions i actituds dels nostres fills i afrontar el procés de divorci d'una manera més sana i tranquil·la.
Els enfrontaments entre germans són normals i naturals. És necessari viure'ls com una etapa més del seu creixement.
Normalment les baralles entre germans es produeixen per ximpleries, perquè volen alguna cosa del que només n'hi ha una, perquè no es posen d'acord amb el que volen veure a la TV…
És necessari posar ordre i marcar pautes de conducta per als 2, 3, 4….
Tot i que aquestes baralles poden ser esgotadores, són normals i formen part d'una etapa passatgera i sobretot són les eines de què disposen els infants per expressar els seus sentiments.
Per tant, ho hem de veure com una cosa normal i natural i fins i tot necessària en el procés de socialització dels infants.
Cal deixar que ells intentin resoldre els conflictes per a ells mateixos, que negociïn. Ho hem de veure com una altra manera de comunicar-se, d'anar aprenent a gestionar els problemes.
Però que considerem les baralles entre germans com una cosa normal i natural no vol dir que com a pares haguem de mostrar-nos indiferents davant aquesta situació. Per això és important conèixer les estratègies i les actuacions més adequades per afrontar aquestes situacions.
Normalment la majoria de les persones sentim certa resistència cap a les normes que ens imposen, és a dir aquelles que es decideixen sense tenir en compte la nostra opinió.
Quan participem activament en una decisió o en una norma ens sentim més motivats a complir-la. Així, doncs, els adults hem de guiar aquest procés i tractar d'arribar a acords justos per a nosaltres i per als nens/es. I això NO ÉS EL MATEIX que deixar al nen/a imposar la seva voluntat, però les normes es poden discutir i consensuar.
No posar límits per no entrar en conflicte al final és paga car
Quan parlem de posar límits als fills, establir normes, podem dir que hi ha molts aspectes que sovint es barregen. És necessari posar-los? Hi pot haver una criança sense ells? Quines conseqüències hi ha darrere de tot això?
No hem d'oblidar, que quan naixem ho fem dins d'una societat que implícitament és regeix per determinades normatives, creences i valors i aquests es transmeten de moltes maneres.
El dia a dia de l'educació d'un fill es passen molts moments, alguns molt bons i d'altres que et treuen de pollet però tots són necessaris per aprendre i créixer.
Els extrems no són bons. Conviure amb un ambient d'excessives normes i límits deixa poc marge per al desenvolupament de la seva autonomia i llibertat personal i al contrari créixer en un ambient on poden fer tot el que volen sense conseqüències dels seus actes, sense saber què està bé i què no també té afectes poc desitjables
Saber com transmetre les normes i els límits de manera clara i sense cridar requereix, també, un autocontrol per part de nosaltres mateixos, ja que a part de parells som persones, un bon assessorament en això ens pot ajudar a millorar la interacció amb els nostres fills ia transmetre d'una manera més tranquil·la i sana els límits.
La tasca d'educar és un procés que té com a objectiu conduir el nen/a des de la DEPENDÈNCIA a l'AUTONOMIA perquè pugui desenvolupar al màxim les seves aptituds.
No hi ha receptes màgiques per ser un bon pare o mare, així com per garantir que el vostre fill/a sigui feliç i tingui un comportament ajustat.
Podem dir que hi ha certs “ingredients” que combinats en la justa mesura, poden facilitar la tasca educativa i contribuir a una educació saludable: Afecte i comunicació, fer-los sentir estimats i cures, normes i límits ajustats a la seva edat i autonomia, promoure un comportament independent i responsable.
Com combinar aquests aspectes, dependrà de molts factors així com de la situació concreta del nen/a, la seva personalitat, grau de maduresa, creences i valors com a pare i mare. No hi ha fórmules que serveixin per a tots els fills iguals, ni per a totes les situacions. Per això l'estil educatiu dels pares hauria de ser “flexible”.
Tots els pares sou diferents entre si (ja que a banda de pares, sou persones) i difícilment trobem dos pares/mares exactament iguals: alguns són més afectuosos, altres més estrictes, controladors etc… la combinació d'aquests elements afecte, comunicació i control varia d'uns pares a uns altres, per això podem parlar de DIFERENTS ESTILS EDUCATIUS.
Podem parlar d'un ampli ventall d'estils educatius:
Autoritari – permissiu – sobreprotector – intermitent – democràtic
Cal tenir en compte que els estils educatius o maneres de comportar-se amb els seus fills-filles, no vol dir que “sempre” un pare o una mare es comporti de la mateixa manera amb el seu fill/a, sinó que parlem de “la seva tendència habitual”.
Són diversos els factors que determinen els patrons educatius que com a pares segueix:
La pròpia personalitat
La història personal
Les experiències passades
La manera com us van educar a vosaltres
Les modes socials
La major part dels pares troben molt difícil acceptar els seus fills incondicionalment tant com acceptar-se a ells mateixos. Per això és fàcil caure en el parany d'avaluar els nostres fills atacant la globalitat de la persona en lloc de focalitzar-nos en la conducta, de manera que es tendeix a jutjar-los com a bons o dolents segons comportin.
El primer pas per aprendre a acceptar-se és comprendre que tu no ets una entitat simple que puguis ser jutjada com a bona o dolenta. Ets un conjunt complex de comportaments, trets i característiques, uns desitjables i els altres no tant. No té sentit dir que com a persona ets bona o dolenta o sense valor. Més aviat ets una persona que fa totes dues coses: bones i dolentes, ia les quals no li agraden els comportaments inútils o innecessaris. També és il·lògic rebutjar-se com a persona dolenta o inútil, només perquè t'has comportat malament. Segur que hi ha hagut moments en què t'has comportat bé, i n'hi haurà probablement molts en el futur en què et comportaràs malament. Dir que un és dolent o inútil implica que sempre serà dolent i això és impossible.
Així doncs, és important que aprenguem a acceptar-nos a nosaltres mateixos per poder ajudar els nostres fills a acceptar-los.
Els suggeriments següents poden ajudar a ensenyar als teus fills a acceptar-se:
Treballa per acceptar-te tal com ets. Doneu un bon exemple.
Anul·la qualsevol comportament negatiu quan els teus fills s'equivoquin o es portin malament; en comptes d'enfadar-te pel seu mal comportament, ajuda'l a canviar aquest comportament. La teva acció crítica pot ser més agradable si comences per lloar una bona acció que hagis notat en el comportament.
Comenta tant o més els bons comportaments com els dolents.
No diguis als teus fills que són bons quan es porten bé, però sí mostra'ls que t'agrada la manera com s'estan comportant.
No manipulis els teus fills amb condemnes, rebutjos o emprant expressions com “tu em mataràs aviat!” “Em fas sentir desgraciat”, etc. Només us estareu ensenyant a deprimir-vos ia utilitzar la culpabilitat per manipular altres persones.
Accepta la responsabilitat de crear-te els teus propis sentiments, i mostra-li als teus fills que són igualment sensibles per crear-se els seus.
Ajuda els teus fills a comprendre els complexos dels sentiments: explica'ls que estan compostos de peculiaritats, característiques i comportaments diversos.
Ensenya els teus fills a ser responsables del que fan, però que no es culpabilitzin o culpin els altres si les coses van malament, deixant clar que tu tampoc no els culparies.
Animeu-los a acceptar els vostres errors. Créixer comporta prendre riscos i cometre errors. Si ells s'accepten i accepten els seus errors, estaran assumint riscos, que millorarà considerablement el procés de creixement.
Com a pares tenim els nostres temors i ansietats per la forma d'avaluar la realitat. Podem escollir sentir menys por i treballar per canviar les creences del món.
Davant del pensament «estaria destrossat si no aconseguís ser un pare perfecte», és important recordar que no hi ha pares perfectes. Tot i que no és desitjable cometre errors, és una part inevitable de ser pare i ésser humà.
En lloc de pensar “Els meus fills han d'estar sempre segurs”, recorda que tots els nens experimenten alguna vegada perills i situacions desagradables i que són importants per al seu creixement i desenvolupament, així aprenen a afrontar-los i acceptar-los.
En lloc de pensar «Si alguna cosa és perillosa, em preocuparé constantment», recorda que ningú no es pot prevenir d'alguna cosa preocuoant-se. Fes el que puguis per afrontar el perill, i després oblida't d'ell.
En comptes de dir «Seria terrible perdre l'amor i l'aprovació dels meus fills i de les altres persones», accepta la realitat que ningú no aconsegueix ser estimat i aprovat en tot moment, i que no hi ha res terrible en això.
Més que creure “T'he de preocupar dels meus fills si vull ser un bon pare», pensa que seràs millor pare si t'hi preocupes però sense tenir por.
Treballant per combatre les teves pors crees un ambient emocionalment positiu per a tu mateix, aconsegueixes potenciar al màxim les teves expectatives de ser «el millor pare» que puguis ser i estàs augmentant també la certesa que els teus fills puguin combatre amb eficàcia els teus propis errors.
Sigues tolerant amb tu mateix i amb els teus fills. Ser pare pot anar a càrrec de frustracions. La majoria de vegades, els fills ens interfereixen en els nostres plans, significa això que els pares han de sentir-se enfadats, ressentits o deprimits, davant d'aquestes constants frustracions? Encara que pugui escollir alterar-se amb ell mateix quan se senti frustrat, també té altres alternatives. La frustració és més un esdeveniment que un sentiment. Una frustració és qualsevol obstacle que es troba entre tu i la teva meta. I per tant, és com veus aquest obstacle allò que determinarà els teus sentiments quan estiguis bloquejat en la consecució dels teus objectius. Així doncs, és possible que com a pares se sentin enrabiats més que desil·lusionats i enfadats quan es confronta amb la frustració.
Tots els éssers humans experimenten alguna frustració cada dia, és natural que els obstacles interfereixin els nostres plans i objectius. Com hem dit abans, no és la presència de la frustració el que ens trasbalsa, sinó la nostra actitud cap a ella. Les persones que tenen BTF (Baixa Tolerància a la Frustració), consideren qualsevol impediment o obstacle en el seu camí, com a espantós i horrible, per això sovint es pertorben. Aquestes persones estan tan ocupades intentant que les coses segueixin el camí, que es trastornen fins al punt de ser incapaços d'enfrontar-se a la situació actual.
La BTF està relacionada amb el catastrofisme i les exigències. quan un està frustrat el que més desitja és que no hi hagi aquesta frustració, i com més es queixi i lamenti, menys aconseguirà el seu objectiu, es tornarà menys tolerant a les frustracions i se sentirà més angoixat.
Alguns dels pensaments irracionals, que com a pares podem tenir i indiquen BTF són els següents:
Els meus fills haurien de fer el que jo vull Els pares que sostenen aquesta creença s'estan creant les seves pròpies frustracions, perquè els nens no sempre fan el que els pares volen.
«Els meus fills no haurien d'interferir en els meus plans» Naturalment, hi haurà vegades que els teus fills seran un inconvenient per a tu. Si exigeixes que això mai no sigui així, estàs creant el potencial necessari per frustrar freqüentment.
«La meva parella i jo, estem d'acord com gestionar els nostres fills» Seria preferible que estiguéssiu sempre d'acord, però no sempre és així, cosa que produeix molèsties i incomoditats.
«És espantós, horrible i terrible que els meus fills no em respectin, o no els agradi» Els pares que hi creuen, sovint estan frustrats perquè hi haurà vegades que els nens no els respectaran i rebutjaran.
«Seria espantós si jo no fos un pare perfecte» perquè no es considera un pare perfecte catastrofitza i s'inquieta emocionalment.
“És espantós que els meus fills m'apartin d'esdeveniments que vull anar» 'Queixar-se és espantós, només fa que la situació sigui pitjor!
Si estàs d'acord amb dos o més pensaments previs, segurament identifiques que toleres molt poc les frustracions. Abans de sentir-se ofès o deprimit canvia la situació «acceptant» les demandes dels teus fills.
Així, doncs, els nostres fills sovint tenen grans problemes per aprendre a combatre les frustracions, ja que encara que hi hagi diferències temperamentals, ells no han nascut amb l'habilitat per tolerar la incomoditat i per tant és un aprenentatge. Com a pares poden ser força útils als seus fills ajudant-los a aprendre augmentar la seva tolerància davant de les frustracions i malestar, per això i per poder ajudar a tolerar la frustració en els nostres fills, primer hem d'aprendre a tolerar les nostres pròpies frustracions. És important observar-nos per prendre a gestionar-nos nosaltres mateixos.
El paper dels pares no és pas fàcil. Cada dia hi ha situacions i comportaments que es presenten davant dels quals se senten contrariats i enfadats. Ha pensat mai que davant d'una situació concreta pot decidir si s'enfada o no??
La ràbia és una reacció apresa de la frustració que gairebé mai no serveix per a cap propòsit i gairebé sempre té conseqüències no desitjades. Tu pots escollir enfadar-te menys amb tu mateix i amb els teus fills.
Pots treballar la teva ràbia
No “catastrofitzant”
Sent conscient que encara que no t'agradi, pots suportar qualsevol cosa que faci el teu fill/a.
Substituir l'exigència que el teu fill es comporti com vols, pel desig i la preferència que ho faci.
Expressar la desaprovació d'un tret especial i específic del teu fill, alhora que ho acceptes totalment sense condemnar-lo.
A mesura que va practicant el fet de pensar d'una manera diferent veurà que els seus sentiments i comportaments van canviant, de manera que la freqüència, intensitat i durada dels sentiments agradables augmentaran, i els desagradables disminuiran en vosaltres i el vostre fill.
Així doncs, pot ajudar els seus fills a controlar els disgustos.
Reaccioneu a la ràbia del seu fill amb calma. Si també s'enfada li està donant el missatge que enfadar-se està bé si no obté el que vol. En canvi, si es mostra calmats i tranquils li està oferint un bon exemple de com controlar-ne la frustració, i augmenti la possibilitat que el seu fill es calmi més aviat.
Elimineu frustracions innecessàries. Els nens se senten sobrepassats quan tenen molta frustració, així que si intenta mantenir les frustracions a un nivell baix, el seu tindrà més èxit si comença amb una quantitat mínima de frustracions. Quan sàpiga controlar les petites frustracions aprendrà a controlar les grans.
Els nens tendeixen a frustrar-se amb les incomoditats, com fatiga, gana, calor i fred. Accepteu, doncs, aquest fet.
No castigueu el vostre fill per expressar la ràbia. Demostra'l amb paraules i fets que encara que no t'agradi el seu comportament continuï estimant-ho.
Ajuda els teus fills a comprendre que són responsables de crear la seva pròpia ràbia i ensenyi a canviar-ho per irritació o descontent.
És aconsellable que els nens molt petits expressin el seu enuig. Quan vegis que és inútil canviar la ràbia del teu fill a través de raonaments, suggereix una activitat alternativa, tal com fer un encàrrec o visitar un amic per aconseguir que així es calmi. Espera que estigui calmat abans d'intentar ajudar-lo a controlar millor la propera vegada.
Intenteu no enganyar el vostre fill.
Podeu gestionar sentiments de gelosia ajudant-los a comprendre que no poden tenir tot el que volen.
Recordeu que la vostra atenció positiva i de lloança és una eina de força que també es pot utilitzar. Si a la ràbia li mostra poca atenció, i en canvi li pareu atenció a les respostes tranquil·les el vostre fill començarà a reaccionar amb calma més sovint.
Intenteu conservar el sentit de l'humor quan estigui tractant amb un nen enutjat, això l'ajudarà a controlar la situació més fàcilment.
Els nens també s'enfaden i es creen problemes emocionals, també poden beneficiar-se aprenent habilitats per resoldre aquests problemes. Mentre treballeu resolent els teus problemes emocionals, pots ajudar els teus fills a resoldre també els seus. Les següents suggeriments poden ensenyar aquestes habilitats:
- Fes de model de sentiments apropiats i habilitats per als teus fills. Els nens aprenen molt dels teus comportaments observant i imitant les teves respostes.
- Expressa els teus sentiments, de manera que puguin identificar i etiquetar sentiments dels altres i dels seus propis.
- No culpis els teus fills de com et sents. Per exemple, en comptes de dir “em fas enfadar” o “em fas per quan fas això”, digues “m'enfado” o “sento per quan fas això…”.
- Comparteix pensaments amb els teus fills, demostrant com es formen alguns sentiments. Per exemple, si està enfadat podria dir “m'estic enfadant jo mateix perquè m'estic dient a mi mateix que tu no hauries de fer això. Seria millor que em digués a mi mateix que desitjaria que tu no fessis això”.
- Ajuda els teus fills a aprendre com creuen els seus sentiments preguntant com se senten quan expressin els seus sentiments.
- Accepta'ls sense tenir en compte els sentiments que expressin, així ells poden acceptar millor els seus sentiments.
- Fes-los veure que les exigencies són causa de frustració.
- Ajuda'ls a aprendre a ser més conscients de la realitat emfatitzant que és tan catastrofitzant o minimitzant.
- Reforça'l quan mostri respostes emotives apropiades.
- Subministrals idees racionals per a nens joves en comptes d'esperar que ells tinguin pensaments racionals per ells mateixos. Per exemple, pots ensenyar a un nen que té per a la foscor dient "No hi ha res a la foscor del que puguem tenir per. Res no et farà malament. L'única diferència entre llum i foscor és que no pots veure tan bé com amb llum."
- Assenyala les conseqüències positives de pensar racionalment. Emfatitza que aprendre a pensar racionalment “crea múscul emocional”.
- Recorda'ls que els éssers humans s'equivoquin, i això és una llàstima però no és horrible, terrible o espantós si ho fan.
- Ignora als teus fills quan criden. Donar atenció als seus crits augmenta la possibilitat que cridin en el futur.
- Mostra'ls els pensaments irracionals en xous televisius, cançons populars i pel·lícules. Animeu-los a ser detectius racionals i al fet que busquen exemples de pensaments racionals i irracionals en el seu entorn.
- Llegeix contes o històries racionals als teus fills.
- No esperis que els teus fills es comportin racionalment sempre. Accepta'ls fins i tot quan no ho fan. No t'ha d'agradar el seu comportament per acceptar-los com a éssers humans.
- Ensenya'ls habilitats pràctiques per resoldre problemes, de manera que aprenguin a resoldre els seus propis problemes pràctics i problemes emocionals.
Cadascú de nosaltres il·lumina la seva pròpia vida i crea la seva pròpia mesura de felicitat. Els nens i adults poden aprendre a il·luminar les seves vides així:
Responsabilitzant-se que nosaltres som els que creem els nostres propis sentiments.
Escollint crear sentiments apropiats, en lloc d'inadequats
Tenint moltes fonts de satisfacció en un moment donat, de manera que si una no va bé, en tenim d'altres a escollir.
Cadascú té el poder d'il·luminar les seves vides, generant la nostra pròpia felicitat i satisfacció. Per tant, no hem de dependre dels altres per tenir sentiments de satisfacció i benestar. Tot i que les interaccions amb els altres poden ser agradables, no són necessàries per a la felicitat, ja que dins de cadascun de nosaltres hi ha l'únic corrent necessari per il·luminar les nostres vides i mantenir la llum encesa.
Les emocions càlides i felices que segurament has experimentat en imaginar gent que il·lumina la teva vida, no van venir d'aquesta gent, sinó que tu vas crear aquests sentiments positius, igual que crees pensaments negatius quan avalues situacions i persones de manera negativa. Per tant, tu tens el poder d'il·luminar la teva pròpia vida i d'ensenyar als teus fills a il·luminar la seva sent responsable dels teus sentiments i escollint veure les situacions i la gent més racionalment.
Així doncs, abans de poder ensenyar als teus fills com crear la seva pròpia felicitat de manera que puguin il·luminar les seves pròpies vides, és millor que aprenguis a fer-ho tu mateix per aprendre a pensar de manera més productiva i funcional.
L'educació dels fills provoca moltes inseguretats, angoixa, culpa, vergonya, depressió o ràbia. La bona educació es transmet des del nucli familiar, l'entorn més proper del nen/a és molt important saber com ho podem fer.
Ser pare no és fàcil, és una feina que et consumeix totalment, implica moltes renúncies i de vegades les nostres emocions ens sabotegen i interfereixen amb la nostra capacitat de bregar amb la situació de forma calmada i/o funcional.
No hi ha solucions ni receptes màgiques, però sí que hem de ser conscients que som els adults els responsables d'educar i acompanyar els nostres fills en la gestió de les seves emocions i per això és important que aprenguem a gestionar les nostres pròpies emocions.
Així que, per resoldre qualsevol «situació problema», hem de centrar el focus en nosaltres mateixos i no en els nostres fills, el canvi cal centrar-lo en nosaltres.
És important aprendre a canviar la mirada, els pares necessitem treballar molt la paciència i les idees irracionals.
El nostre model de teràpia, la TREC (Teràpia Racional Emotiu Conductual) aplicada a pares pretén proporcionar eines que permetin manejar millor les conductes disfuncionals dels nostres fills, aprenent a gestionar les nostres emocions. No es pretén acarnissar, només, destreses per manejar la conducta dels nostres fills, sinó a aprendre a canviar les nostres pròpies actituds en relació amb la criança. És important que com a pares desenvolupem un punt de vista nou que ens permeti ser més resolutius.
El pacient és el nen, però canviar el focus de llum significa posar la mirada a les nostres pròpies emocions, és important aprendre a manejar les nostres pròpies emocions per bregar millor amb les conductes dels nostres fills.
Quan els pares se separen, l'organització familiar canvia i ve condicionada per la custòdia establerta. Cada família és un món i hem d'intentar garantir, tant com sigui possible, el benestar del nen/a.
És un moment de molts canvis i caldrà un període de temps per adaptar-s'hi i poder tornar a funcionar amb normalitat.
És important estar atents a com els menors es van ajustant als canvis i donar-los espai perquè puguin fer una bona gestió emocional.
Moltes vegades tenir un acompanyament psicològic els permet expressar les pors, dubtes i inseguretats que els fa estar angoixats i nerviosos. Donar informació que ells puguin entendre i sigui adequada els permetrà sentir-se segurs i coneixedors dels canvis.
